Temps de batre

Cap a finals de juny quan els sembrats ja estaven a punt els pagesos segaven els camps per obtenir-ne el cereal. Ara tot el procès està mecanitzat però els orígens d’aquesta feina eren manuals i l’eina per excel·lència utilitzada per a segar va ser la falç.

Les primeres falçs probablement van ser fetes amb la mandíbula d’algun animal amb petites pedres de sílex incrustades. Posteriorment es va anar perfeccionant l’eina i es feia servir una fusta corbada. Amb l’edat de bronze se’n van començar a fabricar de metall.

La sega s’havia de fer en el moment precís per tal que el gra no madurès massa i caigués tot a terra. Aquesta era una de les preocupacions més gran. Com sovint sembraven barreja o mestall els temps de maduració de les diferents varietats o espècies de la barreja no coincidia i l’elecció oportuna de les dates era complicada.

En aquest document podreu consultar l’article “Avia: Festes del segar i el batre” on trobareu interessants entrevistes i fotografies antigues.

[download id=”1133“]

Vicenç Xandri pagès d’Avià s’havia estat al Puig d’Obiols explica:

“Es formaven colles [Per organitzar la sega] encapçalades pel cap de colla. A cada poble es feien les seves, i es començava la feina cap al Bages; els nostres pares havien anat fins i tot a marina. […] els camps queden lluny, i per això quan encara era fosc ens carregaven en un carro amb vela perquè fòssim al camp a punta de clar.”

Després de segar el batre

Una vegada segat el cereal i traslladat a l’era s’havia de separar el gra de la palla i del boll, és a dir, s’havia de batre. L’espai on es feia sovint no era permanent i cada any havien d’escollir un terreny amb la terra ben compactada tot i que es conserven algunes eres de batre enrajolades en pobles o propietats particulars com a Casafort.

era de batre casafort
Es netejava l’era i es preparava el carro per carretejar les garbes. Es treien els empostissats que anaven situats al nivell de les vares i en el seu indret que penjava una “solera” per sota el fusell- sostinguda per mitjà d’unes cadenes- fins a uns dos pams del terra; es posava una “escaleta” al darrere per poder carregar amb més llargada; a les baranes s’hi fermaven uns “estaquirots” -pals de fusta amb punta- que clavant-ho garbes a ambdós costats permetien carregar amb més alçària, i es penjava la llarga soga amb corriols que hauria de servir per subjectar la carretada.

ja han provat les nostres experiències...

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis. Si accepta o continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Obtenir més informació aquí.