Un tió (tizón en castellà) és un tronc o soca d’arbre adient per cremar o bé un tronc de llenya a mig cremar, quan posem un tronc al foc i es va consumint adquireix un color negre i es converteix en carbó. Antigament a les masies tothom tenia un foc a terra o més d’un.

En l’època de les festes de Nadal la família es reunia a la vora de la llar de foc i gaudia dels àpats més especials de l’any. El foc que cremava era el pilar fonamental i el més important per passar un bon Nadal. Era el millor regal, el tió cremant donava escalfor, llum i caliu.

En moltes religions el foc és un element clau que representa la purificació i d’ell es desprenen moltes simbologies. El foc està fortament arrelat a les tradicions catalanes (les falles del Pirineu, Sant Joan, Sant Josep, la nit de reis per exemple a la Riera de Gaià…) com no podia ser d’altra manera una de les tradicions més populars per les festes de Nadal, el tió, també té els seus orígens en el foc.

La búsqueda del tió

Quinze dies abans de les festes de Nadal se sortia a buscar un tió ben gros capaç de proporcionar llum i escalfor durant totes les festes. Això feia que cap al 8 de desembre les famílies anessin al tros a cercar-lo, més o menys com ho fem ara. És en el pont de la puríssima que les famílies van a buscar el tió i l’alimenten fins que arriba el gran dia.
Antigament era l’avi de la família qui anava a buscar el tió, el “cap de casa” era qui oficiava el ritu. No valien tots els troncs o soques, havien de ser gruixuts, secs i sobretot un soc ben vell i si tenia forats molt millor. Si la fusta era de roure o d’alzina els troncs cremaria lentament i tindrien garantit l’escalf per aquests freds dies.
Arreu d’Europa hi havia la creença que en els forats de les soques velles hi vivien esperits i fades del bosc.

Abans de la nit de Nadal el tió es deixava ben a prop de la casa i se’l tractava com un més de la família, donant-li menjar i beure, fins i tot traient-lo a pasturar com ho feien, per exemple, a les Borges Blanques. Diuen que el seu menjar preferit és el mateix que el dels animals de peu rodó: garrofes, pomes, pastanagues, col… D’alguna manera el tió serà la muntura del foc, d’aquí que tingui la mateixa alimentació que un cavall, ase o mula.

Fer cagar el tió: una tradició plena de rituals

Arribat el moment col·locaven el tió al foc de forma que un cap quedava dins la llar de foc i cremava mentre que l’altre restava fora. Abans de la celebració el cap de família el ruixava amb vi perquè “cagués” força, d’alguna manera el batejava. Després del sopar de Nadal i just abans d’anar a la missa del Gall la mainada el bastonejava, els regals i torrons queien dels forats del tronc i els infants esclataven d’alegria. El tió cagava fins que no podia més, en alguns indrets de Catalunya es deia que els bastons havien d’estar encesos perquè cagués força. Quan el tió no podia més cagava una arengada salada, un all, una ceba, o s’orinava a terra.

Simbòlicament el foc connecta el món dels vius amb els morts, el fum que se’n desprèn ens fa pensar que és un camí que ens manté connectats. La nit de Nadal es feien ofrenes al foc, sovint aliments. Segons la creença la dimensió espiritual de les ofrenes se n’anava al món dels morts i la dimensió física era un present pels vius, sobretot pels més menuts de la casa. Si els infants menjaven aquelles ofrenes, estarien protegits durant tot l’any. D’aquí que el tió “cagui” llaminadures i regals sobretot per als més petits.

Aquests són els orígens d’aquesta tradició tan bonica, la seva evolució ja la coneixeu, però és molt important no perdre les arrels.

Si voleu conèixer en profunditat els orígens del tió cliqueu aquí >>>

Aquest Nadal sorprèn i regala experiències, escull l’activitat que més t’agradi i t’enviarem la teva capseta regal. Regala moments.