Una festa dedicada als Traginers

La Festa dels Traginers de Balsareny és popular arreu de Catalunya. Declarada Festa d’Interès Turístic el 1970 i Festa Tradicional d’Interès Nacional a Catalunya el 1999. Es celebra sempre la setmana abans de carnaval a Balsareny.

Balsareny, pas de carros i cavalls

El traginer transportava les mercaderies d’un lloc a un altre i tingué un paper molt important com a element de relació de poblacions sovint aïllades. Balsareny va esdevenir un lloc de pas molt important de cavalls i carros. L’ofici de traginer és present a Balsareny, com a mínim, des del s. XVII. A finals del s. XVIII la construcció del pont de Balsareny convertí la vila en una cruïlla dels traginers que transitaven pel Bages.

Tots els gremis escollien un sant patró per celebrar una festa i buscar-hi protecció. Així, tots els qui feien servir animals com a eina de treball sembla que s’acolliren a Sant Antoni Abat, dit “del porquet”. Perquè aquest animal és el que figura sempre al seu costat en la iconografia. Als traginers i pagesos els era imprescindible l’animal de ferradura per a desenvolupar el seu treball. Per això, arribat el 17 de gener, deixaven el treball i portaven els animals a beneir. Després de la missa celebrada en honor del sant també feien celebracions, balls i festa.

En honor a Sant Antoni “del porquet”

A Balsareny, a principis del segle XX s’hi havia organitzat, a part de la festa religiosa del matí, balls de tarda i nit al Casino, amb orquestra. Llavors encara existia un gran nombre d’animals de càrrega com cavalls, mules i someres. La festa de Balsareny sempre tenia gran lluïda.

Quan als anys 30 ja s’havia motoritzat gairebé tot el camp, els pagesos portaven els animals a beneir després de la missa, i aquell dia s’estaven de fer-los treballar. A causa de la guerra, però, calgué tornar a l’animal de carro de bast o de llaurar. Llavors va ressorgir la idea de celebrar novament la Festa de Sant Antoni. Després d’una reunió informal, l’any 1943, sorgí la primera comissió, que restaurà la festa definitivament.

El programa portava la tradicional missa i benedicció d’animals; cercavila amb banda de música i desfilada de cavalleries pels carrers del poble, presidida per la bandera de sant Antoni portada per un Banderer acompanyat de dos Cordonistes, tots tres muntats a cavall.

A primera hora de la tarda se celebrava una competició o cursa. Hi havia les categories de rucs, mules i cavalls i s’esdevenia a la carretera de Manresa a Berga. Finalment el ball de tarda i nit, l’aleshores famós ball de sant Antoni, era el que atreia més gent dels pobles veïns.

Consolidació de la Festa dels Traginers de Balsareny

Més endavant sorgí la idea de convertir la cercavila en una cavalcada històrico-retrospectiva de l’antic traginer de camí ral. Amb el suport de l’Ajuntament començà la recerca d’aparells i guarniments de tota mena en les diferents modalitats del transport a bast.

El cercle de col·laboradors s’amplià i s’anaren introduint noves idees amb aquestes noves incorporacions la Festa dels Traginers de Balsareny , única en el seu gènere. Finalment l’any 1970, va ser declarada Festa d’Interès Turístic Nacional. En els darrers anys la festa s’ha anat consolidant i és la més important dedicada als traginers de Catalunya.

Porrus capitatus, els calçots en època romana

Valls, ciutat bressol de les calçotades

Segur que molta gent coneix la famosa història dels calçots descoberts pel Xat de Benaiges, pagès Vallenc del segle XIX. Diuen que un dia, i de casualitat, va fer aquest descobriment i va crear la calçotada. Era l’hora de dinar i hi havia dues cebes grillades que havien sortit a l’indret on les havia fet i per no llançar-les va decidir menjar-se -les.

Un descuit va donar lloc als primers calçots

El Xat de Benaiges va tallar l

es arrels i en un descuit les va rostir a la flama. Va pelar-les traient la capa ennegrida i les va tastar. Mai havia menjat cap ceba igual, el seu gust dolç i textura suau eren una delícia. Des de llavors va començar a desenvolupar la manera de cultivar els calçots i han arribat als nostres dies les calçotades.
El calçot és cadascun dels brots d’una ceba blanca que ha estat replantada. Els brots, a mesura que van creixent es calcen, d’aquí apareix el seu nom.

PORRUS CAPITATUS, Calçots al segle III d.C

Però molt poca gent sap que possiblement els romans també menjaven una cosa semblant.

L’any 2000, en una excavació en la ciutat de Brigetio, Hongria, l’arqueòleg Lázló Borhy troba una curiosa pintura. En aquesta es pot veure un home menjant un porrus capitatus, conegut avui dia com calçot. La pintura romana data del segle III d.C. i es creu que el personatge que hi apareix és un esclau. També han trobat pintures on els homes tenen a la mà terrines amb una salsa ataronjada (una prehistòrica salvitxada?) per acompanyar el calçot.

En el llibre Art de cuinar, l’autor romà Apicius, ja donava diverses receptes per a la preparació del porrus capitatus, entre les quals una que consisteix a fer-los a la brasa.

Però de ben segur que de calçotades com les de Valls no en feien pas. Avui és per a nosaltres una tradició que hem mantingut i hem donat a conèixer al llarg del temps. Les calçotades són l’expressió d’una terra, una excusa per trobar-nos i per gaudir amb els que estimem.

Per conèixer Valls, a l’Alt Camp, cal aixecar el cap tres vegades: per menjar calçots, per veure els castellers i per admirar el campanar més alt de Catalunya.

Us animem que ens visiteu i descobriu totes les activitats que giren entorn la calçotada i descobrireu la història dels calçots i les seves curiositats a la ruta en carro i cavall: De la Redolta al Calçot que fem durant la temporada de calçotades.

Ah, i no us perdeu els paquets calçotada (calçotada + ruta en carro + visita a Adernats i tast de vins) des de 55 € per persona.

Experienciesrurals.com guardonada en els premis emprèn 2018

La sisena edició dels Premis ‘Emprèn’ de la Diputació de Tarragona ha impulsat 15 projectes empresarials nascuts al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre.

En concret, són cinc les iniciatives que aquest dimarts al vespre han estat guardonades amb un premi econòmic de 5.000 euros cadascuna i un servei d’assessorament per part de la unitat d’emprenedoria de l’ens. Es tracta de ‘Vinux’, de Porrera; ‘Creatsens Health’, de Tarragona; Orquestra Scientífic, de Tarragona; Barberana, de Salomó; i Teràpia a Domicili, de Flix.

D’altra banda, el certamen ha reconegut deu projectes empresarials més, que s’han endut 1.000 euros de premi cadascun. Experienciesrurals.com s’ha endut un dels deu reconeixements del jurat amb el seu projecte d’activitats rurals i pedagògiques per fomentar la descoberta del territori. En aquesta edició, 42 projectes empresarials han optat pels premis, organitzats per fomentar l’esperit emprenedor i contribuir a generar ocupació de qualitat a la demarcació.

turisme familiar i educatiu

Experienciesrurals.com va iniciar la seva activitat el passat mes de juny amb l’objectiu d’oferir una activitat de turisme familiar única i que fes gaudir petits i grans. Totes les propostes busquen fer pedagogia sobre l’entorn, les diferents èpoques del camp i la història dels nostres avantpassats. Tot això amb la possibilitat de ser maridat amb un tast de vins i productes de temporada totalment de proximitat.

Les rutes es realitzen sempre en carro i cavall i permeten viure una aventura a grans i petits. “En aquesta activitat és emocionant veure com els avis i àvies rememoren la seva infantesa quan anaven al tros en carro. Però encara ens omple més transmetre l’estima i la passió pels carros i cavalls als més petits.” Explica Marc Buqué, un dels impulsors del projecte.

teniu el carnet de carro?

Experienciesrurals.com ensenya a manejar el carro i a guiar els cavalls especialment entrenats per aquesta activitat. Aquesta activitat de turisme familiar és única a Catalunya i combina diversió i aprenentatge. Per aquest motiu en finalitzar l’activitat si els conductors i conductores han demostrat tenir les habilitats necessàries aconsegueixen el carnet de carro.

L’art del filetejat, petita història d’un artista accidental

Carros i tradició

Experimentant amb el carro en blanc

Feia fred, no havíem planificat res. Com altres vegades molt projectes han rondat pel meu cap però una accídia puntual ha fet que desapareguessin. En aquest cas és la immediatesa de l'acció que em permet experimentar amb el filetejat del carro. Sóc el petit de la família i sempre em diuen que tinc fusta d'artista. Així que aprofito que no hi ha ningú a l'obrador i hi vaig.

De cop i volta em vaig trobar sol amb dos colors, el verd i el groc. Uns pinzells desconeguts per mi fins aleshores. Els pinzells que es fan servir per filetejar tenen un mànec molt curt i els pèls molt llargs. Al davant meu un carro de pagès acabat de restaurar pel mestre carreter, el meu pare, d'un roig flamant.

A partir d'aquí és quan emmudeixo i em concentro. No m'ho penso gaire i suco un dels pinzells. Ulls curiosos s'apropen a veure com em barallo amb el groc. Mai he confiat massa en el meu pols. Però amb el pinzell específic i la fluïdesa adequada de la pintura dono per acceptable el traç i començo a enredar-me amb els raigs de la roda. Vull que el dibuix acompanyi el moviment de la roda i doni alegria a tot el carro.

Una família dedicada als carros

Al final del matí sembla que me n'he sortit, tothom em felicita per la meva feina. Fins i tot jo quedo sorprès que m'hagi agradat tant aquest petit tast del que, espero, m'ocupi moltes hores. La nostra és una família de carreters i estic content de poder seguir amb aquesta feina.

Durant la tarda i matí següents faig una passada amb el color verd. Callat dono unes passes enrere i miro satisfet el resultat del meu entestament. El carro de la família llueix amb el seu nou estampat.

Des de llavors m'he aficionat a veure filetejats originals als mercats. Dibuixos fets a mà on els colors es combinen en el carro segons la tradició de cada ciutat.

Quants carruatges, carros i carretes omplen de color els carrers amb els seus dibuixos i ratllats. És una llàstima que cada cop hi hagi menys artesans que en sàpiguen de donar vida als carros i carruatges... Espero que la meva obra duri molt, molt de temps fins al 1950 o fins al segle XXI!!!


Però tot això qui ho sap?

Des d'experienciesrurals volem seguir amb aquest projecte i fer difusió de la cultura i les tradicions de segles passats. Per això restaurem i filetegem amb cura cadascun dels nostres carros i carruatges.

No és una feina senzilla i moltes vegades cal molta paciència. Bé, no és paciència el que s'ha de tenir, el secret està a estimar allò que fem.

Potser fa 60 anys algú altre obrava de la mateixa manera que nosaltres: passava tardes arreglant i ratllant carros en un taller i se sentia satisfet de veure com la seva obra passejava flamant pels pobles i camins de Catalunya.

Post sobre curiositats del carro de pagès

La lluita del petit Chartreuse

Ens confessem amants dels animals i, en especial, dels cavalls. Tots els que ens coneixeu és impossible que no sapigueu qui és el Chartreuse. Per nosaltres és més que un amic. L’hem vist créixer i superar adversitats per això volem explicar-vos la seva història.

Tota la vida hem tingut cavalls i carros a casa, i com més grans i més forts més ens agraden. Per això sempre hem tingut cavalls de sang freda. Els cavalls segons el seu temperament són de sang freda, tèbia o calenta. Els primers són aquells de temperament molt tranquil ho són les races més grans i pesades. Els cavalls de sang tèbia tenen la tranquil•litat i docilitat pròpia dels de sang freda i l’agilitat i lleugeresa dels darrers. Per últim, els cavalls de sang calenta tenen un temperament nerviós i més agressiu.

Per fer passejades amb nens, famílies i amics teníem clar que volíem un cavall de sang freda. Ens vam decantar per una raça autòctona: el cavall Pirinenc Català.

A la Cerdanya hi tenim un amic que cria pollins i un estiu vam anar-lo a veure. Els poltres feia 3 mesos que havien nascut i nosaltres ens vam enamorar d’un mascle “careto“. – Així se li diu als cavalls que tenen una taca blanca que els travessa el cap de dalt a baix – i amb dos puntets molt bonics al llavi.

Allí mateix vam decidir que li diríem Chartreuse. El Chartreuse és una beguda típica de Tarragona, molt dolça, digestiva i festiva. Així volíem que fos el nostre cavall.

Al cap d’uns mesos, quan va deixar de beure llet de la seva mare, el vam anar a buscar per dur-lo a la seva nova casa. Però en arribar ens esperava una mala notícia. Durant els mesos que havia pasturat a la muntanya s’havia fet mal a l’ull. En principi era una rascada superficial que no havia de portar més complicacions si es curava cada dia.

El vam baixar a la seva nova casa i va canviar els paisatges del Pirineu per l’entorn mediterrani de l’Alt Camp. Passaven els dies i el Chartreuse es va adaptar a la casa: jugava amb els seus nous amics, una dogo, un gos rater i un chihuahua. Diàriament el curàvem amb tot el que ens havien indicat els veterinaris però cada cop tenia l’ull més tancat i més blanc.

El cavall cada dia era més simpàtic, confiat i curiós però l’ull cada vegada li empitjorava i li feia més mal. El diagnòstic s’havia complicat. La veterinària ens va confirmar que era molt possible que perdés la visió de l’ull esquerre.

Les malalties o traumatismes dels ulls en els cavalls són complicades i hi ha molt poca especialització. Tot i el que podia passar no vam tirar la tovallola i el vam seguir curant i medicant tres cops al dia. El Chartreuse es va anar fent gran i la nostra relació va fer-se molt estreta. A base de cures i medicacions per aconseguir salvar l’ull passàvem moltíssimes estones junts . Potser per això confia tant en els humans i té un amor tan especial als nens.

Amb paciència i temps i contra tot pronòstic l’ull del nostre petit va acabar millorant. De tots aquells mesos tristos només en queda el record i una petita ferida de guerra. Si teniu l’oportunitat de veure’ns i passejar amb el carro i el Chartreuse us podeu fixar en el seu ull esquerre. Una petita taca blanca quasi invisible és tot el que li ha quedat.

Estem segurs que aquesta relació tan especial que té el nostre cavall Chartreuse amb les persones es deu a aquest procés i a aquest accident que va patir. Va ser un temps difícil tant per ell com per nosaltres. Però vam superar-ho i ara tenim el millor cavall del món. Amb ell fem rutes, activitats en família, passejades en carro i carruatge… fins i tot l’hem posat dins del menjador de casa!

 

La Catedral del vi de Nulles, l’esforç d’un poble

Després de l’arribada de la fil·loxera, que va suposar un greu moment de crisi per a la població, els habitants de Nulles creen el sindicat de Sant Isidre. Això els permet posar en comú tots els recursos i coneixements per poder tirar endavant un projecte conjunt: aixecar un celler per al poble on totes les famílies hi puguin elaborar el vi. Per poder construir la Catedral del vi de Nulles van haver de demanar ajut econòmic al Banc de Valls. L’any 1919, la Junta del Sindicat Agrícola de Sant Isidre, dirigida per Francesc Boronat Montserrat, va encarregar a Cèsar Martinell el projecte degut a la seva experiència en cellers.

Catedral del Vi, joia modernista

L’arquitecte modernista va realitzar l’encàrrec basant-se en tres pilars bàsics: la funcionalitat, el gust per la tradició constructiva rural i la utilització de materials autòctons. El resultat va ser un celler que destaca tant per la seva bellesa com per reunir tots les qualitats necessàries per a l’elaboració del vi.

D’aquesta manera és com el celler comença a créixer fins al punt de necessitar ampliacions que es va dur a terme una anys més tard.

Fa més de 400 anys el poble de Nulles s’esforça en fer un vi de qualitat i treballa dia a dia per millorar i oferir productes enològics amb caràcter. En els darrers anys Adernats ha fet una aposta per l’enoturisme i ha obert les portes de la Catedral del Vi per a que tots puguem gaudir d’aquesta obra arquitectònica. Us animem a que descobriu tots els secrets que amaga aquesta construcció.

Reserva ara el teu pack experiència!

Propostes enoturístiques

L’esquelet de Rabassats

El jaciment ibèric de Rabassats (Nulles) sorprèn tothom qui el visita. A vegades desconeixem el que tenim més a la vora i Rabassats n’és un exemple.

La troballa més important en les excavacions va ser la d’un esquelet humà. En època ibèrica el ritual funerari per als adults era la cremació i per això era tan excepcional la troballa d’un enterrament. L’esquelet va aparèixer a l’interior d’una bassa o dipòsit, i l’hi devien deixar un cop l’estructura, ja en desús, estava reblerta amb terra i pedres. En aquest rebliment apareixia abundant material arqueològic del moment d’abandó del jaciment (finals del s. III – inicis del s. II aC), per la qual cosa tot feia pensar que l’esquelet pertanyia a aquest mateix moment.

Però la datació amb carboni 14 va situar l’individu entre els anys 40 dC i 80 dC. Així sabem que l’esquelet és d’època romana i no ibèrica.

Reconstrucció de les restes esquelètiques de Rabassats

200 anys després d’abandonar el nucli rural de Rabassats, aquell pobre desgraciat va ser llençat en el sediment que reblia l’antiga bassa sense tenir dret a cap ritual funerari. No s’hi van trobar objectes relacionats amb els ossos i aquests no han proporcionat cap informació sobre la causa o circumstàncies de la mort impedeixen saber-ne més.

Si deixem volar la imaginació, podem imaginar un individu adult, de sexe masculí, d’uns 40 o 50 anys i constitució robusta que es dedicava a recórrer món buscant-se la vida com podia. Fins que un dia es va posar en algun embolic o va topar amb qui no s’hauria d’haver trobat mai. A vegades s’és al lloc menys indicat en el moment menys oportú…

O potser el nostre amic era un buscavides que tenia alguns enemics. -És sabut que en l’època dels romans eren un fet habitual els assassinats, ajustos de comptes i traïcions (que li preguntin a Juli Cèsar).- Un jaciment abandonat era un bon lloc per fer desaparèixer un cadàver, no trobeu?

Qui sap, en aquella època passaven moltes coses, si voleu descobrir més detalls, visiteu-nos!