La lluita del petit Chartreuse

Ens confessem amants dels animals i, en especial, dels cavalls. Tots els que ens coneixeu és impossible que no sapigueu qui és el Chartreuse. Per nosaltres és més que un amic. L’hem vist créixer i superar adversitats per això volem explicar-vos la seva història.

Tota la vida hem tingut cavalls i carros a casa, i com més grans i més forts més ens agraden. Per això sempre hem tingut cavalls de sang freda. Els cavalls segons el seu temperament són de sang freda, tèbia o calenta. Els primers són aquells de temperament molt tranquil ho són les races més grans i pesades. Els cavalls de sang tèbia tenen la tranquil•litat i docilitat pròpia dels de sang freda i l’agilitat i lleugeresa dels darrers. Per últim, els cavalls de sang calenta tenen un temperament nerviós i més agressiu.

Per fer passejades amb nens, famílies i amics teníem clar que volíem un cavall de sang freda. Ens vam decantar per una raça autòctona: el cavall Pirinenc Català.

A la Cerdanya hi tenim un amic que cria pollins i un estiu vam anar-lo a veure. Els poltres feia 3 mesos que havien nascut i nosaltres ens vam enamorar d’un mascle “careto“. – Així se li diu als cavalls que tenen una taca blanca que els travessa el cap de dalt a baix – i amb dos puntets molt bonics al llavi.

Allí mateix vam decidir que li diríem Chartreuse. El Chartreuse és una beguda típica de Tarragona, molt dolça, digestiva i festiva. Així volíem que fos el nostre cavall.

Al cap d’uns mesos, quan va deixar de beure llet de la seva mare, el vam anar a buscar per dur-lo a la seva nova casa. Però en arribar ens esperava una mala notícia. Durant els mesos que havia pasturat a la muntanya s’havia fet mal a l’ull. En principi era una rascada superficial que no havia de portar més complicacions si es curava cada dia.

El vam baixar a la seva nova casa i va canviar els paisatges del Pirineu per l’entorn mediterrani de l’Alt Camp. Passaven els dies i el Chartreuse es va adaptar a la casa: jugava amb els seus nous amics, una dogo, un gos rater i un chihuahua. Diàriament el curàvem amb tot el que ens havien indicat els veterinaris però cada cop tenia l’ull més tancat i més blanc.

El cavall cada dia era més simpàtic, confiat i curiós però l’ull cada vegada li empitjorava i li feia més mal. El diagnòstic s’havia complicat. La veterinària ens va confirmar que era molt possible que perdés la visió de l’ull esquerre.

Les malalties o traumatismes dels ulls en els cavalls són complicades i hi ha molt poca especialització. Tot i el que podia passar no vam tirar la tovallola i el vam seguir curant i medicant tres cops al dia. El Chartreuse es va anar fent gran i la nostra relació va fer-se molt estreta. A base de cures i medicacions per aconseguir salvar l’ull passàvem moltíssimes estones junts . Potser per això confia tant en els humans i té un amor tan especial als nens.

Amb paciència i temps i contra tot pronòstic l’ull del nostre petit va acabar millorant. De tots aquells mesos tristos només en queda el record i una petita ferida de guerra. Si teniu l’oportunitat de veure’ns i passejar amb el carro i el Chartreuse us podeu fixar en el seu ull esquerre. Una petita taca blanca quasi invisible és tot el que li ha quedat.

Estem segurs que aquesta relació tan especial que té el nostre cavall Chartreuse amb les persones es deu a aquest procés i a aquest accident que va patir. Va ser un temps difícil tant per ell com per nosaltres. Però vam superar-ho i ara tenim el millor cavall del món. Amb ell fem rutes, activitats en família, passejades en carro i carruatge… fins i tot l’hem posat dins del menjador de casa!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *